Arzúa - Santiago
He
de començar la crònica del dia explicant com va acabar la nit anterior. Arribo
a l’habitació on molts pelegrins ja estaven dormint i busco un endoll per
carregar el telèfon mòbil. Costa de trobar-ne però finalment veig un que està
al costat d’un radiador. Mentre el connecto cau un pelegrí de la seva llitera i
em fot un cop de bota (no se les havia tret) a l’esquena. No em demana perdó i
veig que li costa reincorporar-se al llit. Una flaire d’alcohol arriba al meu
nas. No estem en zona de cellers. És del pelegrí que acaba de caure del llit
que es veu té alcohol en la seva sang per exportar.
No
deixo de controlar el meu telèfon i al cap d’uns minuts arriben dos més (una
noia i un noi) que només anaven repetint “qué mal me encuentro” i “tengo ganas
de vomitar”.
Es
veu que la festa ha estat regada per begudes alcohòliques d’alta graduació. Els
costa de moure’s, no saben a quina llitera han d’anar i, finalment, opten tots
dos per enfilar-se a la de dalt (hauria estat més prudent quedar-se en la de
baix). Mentre anaven repetint, sobretot la noia, “tengo ganas de vomitar”, el
noi s’han va al lavabo i es mulla i remulla el cap una llarga estona. Jo mentre
tant continuo controlant el telèfon mòbil i observant en què pot derivar
aquesta situació. Torna el del lavabo i al cap d’uns minuts comença una
simfonia de vòmits. Això és inaguantable. La
pudor és putrefacta!
Molts
pelegrins es desperten. Quin espectacle!!!
Recullo
el telèfon i el meu sac i m’han vaig a la recepció a explicar el què està
passant. A la recepció no hi ha ningú. Només hi ha uns telèfons per a possibles
urgències. Això és una urgència? Opto per espavilar-me i buscar una solució per
passar la nit, evidentment, no en la quarta planta. Vaig revisant planta a
planta la disponibilitat de llits buits. Finalment, en la cinquena trobo un
llit on passo la nit.
Em
llevo a les 7:00. Baixo a la quarta planta on ja han marxat els pelegrins
intoxicats. És la darrera etapa i volem acabar-la el més aviat possible.
Esmorzem el que havíem comprat en el supermercat d’Arzúa la tarda anterior. He
d’animar als nois perquè mengin fruita. No estic disposat a carretejar tot el
que sobri.
Cap
a les 8:00 demanem que ens obrin la porta del garatge on tenim les bicicletes.
Cal dir que el garatge està bastant destartalat i les bicicletes les vam
col·locar com vam poder, recolzades sobre piles de cadires, una bicicleta
contra l’altra... Està plovent. Es declara jornada de “pluja”, això significa
que cal tapar les alforges, posar-se el xubasquero o paravents abans de sortir.
No ens podem permetre fer aturades que ara són “previsibles”. El procés és lent
i laboriós i, finalment, cap a les 8:30 sortim de l’alberg.
Està
plovent i de vegades la intensitat augmenta. En algun moment se’ns passa per la
idea aturar-nos per buscar aixopluc. No ho fem.
Tot
el carrer que travessa Arzúa el fem per la vorera per intentar mullar-nos
menys, anant sota les balconades. Quan s’arriba al centre del poble a
l’esquerra surt el camí.
El
camí està mullat, continua plovent i la quantitat de pelegrins que caminen és
considerable. Cal dir que en Arzúa s’ajunten el camí Francès i el camí del
Nord. La imatge és espectacular: multitud de pelegrins amb les seves capellines
de diversos colors, altres amb paraigües i alguns desafiant la pluja ocupen la
totalitat del camí i costa sortejar-los. Ho fem a poc a poc. Aprofito per
agrair als que permeten el pas, informant-los que venen tres bicicletes més (en
Toni va al davant) i desitjar-los “Buen Camino”.
El
paisatge és boscós amb predomini d’eucaliptus, alguns d’alçada considerable i
altres de nova generació.
Alguna
pujada a la qual li segueix un pla i una baixada, molts girs per salvar les
cases i, sobretot, molts bars, albergs i llocs per comprar els darrers
souvernirs. Passem per llocs com Pregontoño, A Peroxa, Calzada, Calle, Boavista
i Salceda. Aquest últim poble probablement sigui el de més “entitat” dels que
hem passat avui.
En
aquest punt el camí circula paral·lel a la carretera C-547.
Aprofitem
En
aquest moment la pluja que fins ara hem suportat com un mal menor,
s’intensifica. Cal arribar a Santiago. Aviat la carretera ens indica que ens
hem de desviar al camí (a la dreta), cosa que fem. Volem assaborir els darrers
quilòmetres de camí ja que ens ha costat d’arribar-hi. Al cap d’un parell de
quilòmetres tornem a sortir a la carretera i una pujada ens porta a l’Alto de
Santa Irene on parem en el bar O Empalme. Curiosament, en aquest bar havia
parat l’any 2010 quan vaig fer el camí del Nord. Recordo el bar exactament com
està ara. Probablement tingui alguna bufanda més d’algun equip de futbol
penjada al sostre però em sembla que el temps no ha passat. Les deplorables
condicions del lavabo tampoc han canviat. Esmorzem bé amb la intenció que amb
aquest àpat puguem arribar bé a Santiago. Falten poc més de vint quilòmetres!
Reprenem
el camí i un parell de quilòmetres més tard després de la baixada des del bar
ens espera la pujada a O Pedrouzo. Mentre passem pel poble la pluja
s’intensifica però no parem. Hem d’arribar a Santiago el més aviat possible pel
fred, el vent i la pluja que fa.
Els
cotxes que venen en sentit contrari venen amb els llums encesos malgrat ser més
tard de les 11:00.
Des
d’Amenal una pujada ens porta a San Paio. La pluja s’ha aturat una mica. Estem
a prop de l’aeroport de Santiago (Lavacolla) perquè sentim els avions com
s’enlairen. A falta de dotze quilòmetres i mig en una cruïlla ens agrupem,
excepte en Toni que va al seu ritme. Hem fet unes pujades entre boscos
d’eucaliptus que el pendent, el cansament, la pluja i les pedres no m’han
permès fer-les a sobre de la bicicleta, tot i que he fet de més fortes i ara
se’m passen moltes per la
memòria. No cal donar-ho tot. Vaig caminant amb l’Arsenio i
cada vegada estic més a prop de Santiago. Passem per davant de l’edifici
principal de l’aeroport i aviat entrem en una pista ampla, que s’estreta de cop
i que amb baixades i tobogans ens condueix a la base del Monte do Gozo.
La
pujada és interminable. Camí asfaltat, pujada, baixada, pont, pujada... tot
això amb una pluja que es torna a accentuar. Recta d’asfalt d’un quilòmetre,
sembla que arribem. Doncs, no. Encara ens queda! Finalment i en mig de la boira
es descobreix l’ermita que hi ha en Monte do Gozo. Ens aturem per posar el
penúltim segell. Les mans mullades i fredes tenen problemes per agafar la credencial. Trec
la bossa que tapa la maleta del manillar i obro el plàstic on porto la
credencial intentant que no es mulli. Al costat de l’ermita hi ha el clàssic
xiringuito on venen begudes i entrepans i que en aquest moment no té cap
client.
Ens
fem una foto en el monòlit que hi ha en el turonet i prosseguim.
La
imatge de Santiago des d’aquí no correspon al que s’espera: no es veu res, però
sabem que Santiago hi és. Tampoc tenim la sensació del pelegrí que veu que el
camí s’acaba i intenta allargar-lo una mica més, pernoctant en l’alberg que hi
ha. Baixada cap a Santiago. Cal anar amb compte amb el terreny i amb els
pelegrins que caminen, ara que estem acabant no convé cap ensurt. Al final de
la baixada hi ha unes escales. A les bicicletes ens desvien per la dreta. Primer
semàfor de Santiago. Primera rotonda de Santiago. Primer rètol indicatiu de
Santiago.
Com
totes les ciutats, Santiago té unes afores “poc singulars”. Cal fer un parell
de quilòmetres per trobar el primer carrer empedrat. Tota l’estona anem seguint
les fletxes grogues i els molts pelegrins que van per la vorera. Passem per la Rua San Pedro.
Com que
continua plovent, ens fem les abraçades i saluts lògics i unes fotos ràpides
per immortalitzar el moment.
 |
| Hem arribat a Santiago!!! |
Anem
a l’albergue Seminario Menor que està al costat del parc de Belvis. Ens serveix
de guia l’Arsenio, que havia viscut dos anys a Santiago. Quan tenim l’edifici a
la vista, dos trams d’escales ens diuen l”adéu” al viatge.
Entrem
i expliquem la nostra reserva (que havia fet en Florenci). Em quedo a la cua i
els nois entren les bicicletes i alforges. Les bicicletes han d’anar al pis -1.
Mentre estic a la cua, truca en Florenci, que no ha sortit de l’alberg pel mal
temps que fa. Al cap d’una estona baixa al vestíbul. Quin retrobament!!! Li
presento als nois. Ens dutxem i anem a dinar al Café – Bar A Cepa. Dinem amb el
gaiter que havíem sentit abans que, casualment, havia estudiat amb l’Arsenio a
Rubí.
Després
de dinar me’n vaig a l’Oficina del Peregrino per tramitar la Compostela. Mentre
em guarden la cua, vaig a la
botiga Ultreia per lligar el tema del trasllat de la bicicleta. Torno
a l’alberg amb l’Ignacio i tots dos tornem a facturar la bicicleta. Quin
pes m’he tret de sobra!! En aquest moment sóc un turista més de Santiago!!
La tarda continua amb el temps
que hem tingut durant tot el matí o pitjor. El grup s’ha desfet. Em quedo amb
l’Ignacio i anem a prendre una cervesa per fet temps i veure si venen els
altres. S’han anat a l’alberg. Finalment, només ve al punt de trobada l’Antoni.
Els informo que la darrera vegada hi havia anat a un mesón típic de pop i que
està a les afores de Santiago. La meva vaga idea i el mal temps (continua
plovent sense parar) fa que arribem xops a aquest indret. Podem tastar el pop a
Feira després d’haver acabat el camí de Santiago! Després de sopar agafem un
taxi per tornar a l’alberg. Cal arribar abans que tanquin les portes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada