Dilluns, 24 d'agost de 2015

Dilluns, 24 d'agost de 2015

Ponferrada - O Cebreiro

Em llevo a les 6:30 per acabar alguns detalls del diari de coses que ens havien passat a la tarda anterior. A les 7:00 ja estem preparant tot donat que a 2/4 ens obliguen a ser fora. A ¼ l’Arsenio diu que marxa i que ja ens veurem a O Cebreiro. A 2/4 ho tenim tot a punt. Els nois decideixen esmorzar passats uns quants quilòmetres. Jo decideixo anar a “Soluciones”. Em quedo sol.

Quan arribo a “Soluciones”, encara no ha obert i veig que davant hi ha un forn – pastisseria que no fa mala pinta. Està ple de pelegrins i les dues noies de la barra no tenen gaire traça. Demano a la barra per anar més ràpid. Un got de suc, dos cruasants i un cafè amb llet (5,90 €). L’esmorzar ha estat fantàstic. A ¼ de 9 puc començar la marxa. Passo davant de la porta del Castillo de los Templarios, després per un pont sobre el riu Sil i aviat en una rotonda puc apreciar una escultura dedicada a Luis del Olmo, il·lustre ponferradí. No hi ha marques grogues al carrer i em veig obligat a preguntar. Pregunto a tres o quatre persones i totes m’orienten amb molta amabilitat però amb poc encert.

El Toralín.

Després de fer rotondes i avingudes arribo a les afores de Ponferrada on veig el camp de la Ponferradina (El Toralín). Segueixo l’avinguda, amb rotondes, carril bici i finalment veig la primera fletxa groga.

Aviat passo per Columbrianos, on torno a veure el pare i el fill de Madrid, que van començar la seva aventura en León.

Quines carbasses!!!

Un camp de carbasses espectacularment grans m’obliga a parar a fer una foto. Passo per Fuentes Nuevas, on davant l’església un senyora em diu que m’aturi per segellar. Em diu que l’església de Nuestra Señora de la Asunción és del s. XVIII, que és l’església parroquial del poble i que els que es van batejar en aquesta església i van anar la Guerra Civil, cap d’ells va morir. Segueixo el camí i en Camponaraya, un senyor davant l’església em crida per segellar. M’explica quin és el seu horari, el temps climatològic dels darrers dies i em desitja bon camí. Després d’una pujada i passant per sobre de l’autovia arribo a Cacabelos, poble que té una gran quantitat de bodegues, entre elles Mencia.

Nuestra Señora de las Angustias - Cacabelos.

Per travessar el poble cal recórrer tot el carrer principal. A la sortida es passa per un pont sobre el riu Cua i aviat a la dreta hi ha l’església de Nuestra Señora de las Angustias, on al costat han construït l’alberg municipal..

Passat el poble una llarga i pronunciada recta ens porta a un canvi de rasant. Segons la guia, les bicicletes han de continuar per la carretera (esquerre). Em menjo un plàtan i comparteixo aquesta informació amb el pare i el fill.

Seguim per una baixada i un trencall a la dreta ens torna a portar a un camp de vinyes amb pujades constants.

Finalment, una baixada ens porta a Villafranca del Bierzo.

Puerta del Perdón - Villafranca del Bierzo

A l’entrada i a l’esquerre hi ha una església romànica on es troba la “Puerta del Perdón”. Segons la llegenda els pelegrins que arribaven aquí i es trobaven malalts o tenien qualsevol mena d’impediment per arribar a Santiago, traspassant la seva porta eren perdonats i aconseguien indulgència plena durant els anys sants.

En aquest moment, arriben els nois, que pel que es veu, s’havien quedat a esmorzar abans (a Ponferrada també). Decidim quina és la planificació per arribar a O Cebreiro sense haver d’agafar cap camí de terra, pedres o fang. Segons la guia i segons la confirmació d’un senyor del poble, passant el pont ja es pot agafar aquest camí.

En la plaça del poble en l’Oficina d’Información y Turismo ens posen el segell i ens faciliten un mapa de carreteres de la comarca.

Castillo de Villafranca del Bierzo.

Passem davant del Castillo i seguint uns carrers desemboquem en una carretera comarcal, amb suaus pujades i sense trànsit. Fantàstic! Passen els quilòmetres, dos, tres, quatre i finalment, preguntem a una senyora que anava passejant amb el gos i que inicialment s’espanta, si anem bé per anar a Trabadelo. Ens diu que no, que aquella carretera va a Puente del Rey. La nostra innocència afegida a l’accent gallec de la senyora i a la seva capacitat de persuasió ens fan prendre la decisió incorrecta: seguir i no tornar enrere.

El camí continua pujant de manera constant, encara que anem a bon ritme, però els pobles no arriben. Al cap d’uns vint minuts, veiem un noi que està ajudant a talar fusta i li preguntem quant falta per Paradaseca. Ens diu que uns sis o set quilòmetres.

Los Ancares.

La pujada es fa més forta i s’arriba a un trencall – mirador que anuncia “Los ancares”. Gaudim de la vista i seguim a l’esquerre cap a Paradaseca. Passat el poble al qual s’arriba després de superar dures rampes, seguim cap a Cela.

Castenyers en Cela.

La carretera està envoltada de roures, castanyers, falgueres... però la pujada és continua i sense fi. Quan arribem a Cela li preguntem a una senyora que està al carrer, si hi ha algun bar i diu que no, també li preguntem quan falta per arribar a Trabadelo i ens diu que uns tretze quilòmetres i ens anima a fer-los.

Aquest caràcter lleonès – gallec és increïble!! La pujada segueix, de vegades amb rampes encara més dures, on el cansament i la ràbia no permeten gaudir d’un paisatge magnífic. Quan arribem a Sotelo ens trobem que el poble està en festes. Preguntem per un bar i ens diuen que no hi ha res, només el bar portàtil que han col·locat per les festes. Anem al bar portàtil i sobre el tema de menjar veiem que en aquestes contrades les festes es basen només en beure. Departim amb els veïns, que van molt mudats i amb talons i ens animen a anar a Trabadelo. Només queden uns cinc quilòmetres de pujada i la resta serà tot baixada. Segons ells, això és res. Cada vegada costa més d’apreciar la bellesa del paisatge perquè les pujades es fan interminables, sembla que això no té fi.

En Sotelo fem un vermut improvisat amb tot el portem: pomes, fuet, ametlles, pa de motllo...

Ja em passat Sotelo!!

Després de fer el cim i seguit d’una baixada s’arriba a una pujada (per variar) que ens porta a Paradela. A partir d’aquest moment ja és baixada amb revolts importants i amb cotxes (pocs) que venen en sentit contrari amb molta determinació. Arribem a 2/4 de 3 a Trabadelo i anem a l’alberg municipal.

Ens mengem uns entrepans i uns gelats amb la poca dedicació de la senyora que ho porta. A 2/4 de 4 reprenem la marxa.

Seguim la N-VI, que al cap d’uns quatre quilòmetres ens porta a La Portela. Anem remuntant el riu Valcarce, que dóna nom al següent poble (Vega de Valcarce) al qual s’arriba després d’una desviació a l’esquerre.

El camí és magnífic, pràcticament no hi ha trànsit, la pujada és constant... llàstima del cansament.

Els pobles es van succeint (Ruitelan, Las Herrerías) i es veu que clarament estan sustentats pel pas dels pelegrins. En Las Herrerías ens trobem amb les dues noies de Madrid (les que ens van trobar el dia del músic del banjo), aclarim els aspectes d’orientació i seguim pel camí de la dreta (error!!!).

Aquest camí és l’antiga N-VI, que ara està en desús degut a l’autovia. Pujada, pujada i més pujada, més suaus o més fortes però sempre pujada. En un poble amb tres cases a la dreta preguntem a unes senyores si anem bé per anar a La Faba. La resposta és que no, La Faba està a l’altra vall. No recularem!!!

Pujant a Piedrafita.

Ens falten sis quilòmetres per arribar a Piedrafita do Cebreiro i cinc quilòmetres més per O Cebreiro. Sort que no hi ha trànsit (la carretera està en desús), fa bona temperatura però el cansament es fa notar. Cal agafar-s’ho amb calma!! Malgrat tot, les dures rampes, les rectes, les càrregues pesades... no ajuden a millorar la moral.

Anem l’Ignacio, l’Antoni i jo perquè en Toni no s’ha pogut aguantar. Ens anem esperant i de mica en mica arribem a Piedrafita, superant l’altitud de l’autovia A6.

Abans d’arribar a Piedrafita passem per un senyal que ens indica que abandonem la província de León i entrem en Galícia (província de Lugo).

Hem arribat a O Cebreiro!!!

En Piedrafita omplim i carreguem el cos d’ànims i una mitja hora més tard arribem a O Cebreiro. Per trobar l’Albergue Municipal passem per uns carrers empedrats però tant és, què és això per a nosaltres?

En blau, el que hem fet. En verd, el que hauríem d'haver fet.

Hem fet aproximadament uns 90 Kms, quan si tot hagués anat bé, haurien estat poc més de 50!