Dimarts, 25 d'agost de 2015

Dimarts, 25 d'agost de 2015

O Cebreiro - Portomarín

Ens llevem cap a ¼ de 8 amb la intenció de ser dels últims en sortir de l’alberg (8:00). El dia és boirós i amb molta humitat. El primer que fem és fer uns ajustos mecànics a la bici de l’Antoni (tema de frens, amb les sabates molt desgastades). Després anem a esmorzar al primer lloc que trobem obert. Fem la comanda conjunta perquè la senyora que ens atén no s’atabali. Quan li pregunto com són les torrades (em refereixo a la mida) em contesta a l’estil gallec.

Val la pena reproduir textualment la conversa:

Jo – Com són les torrades?

Ella – “Doncs, com són les torrades!

Li demano que m’ensenyi una i quan veig com són li demano sis (dues seran per a mi).

Va a buscar-les i em diu que no en té tantes i que mengem molt.

Ella – Però com us voleu aprimar si mengeu tant? D’aquesta manera no us podeu aprimar!

Veig que aquesta resposta no pot tenir la seva rèplica en termes científics. No ens entendríem de cap manera. L’ha he de portar a un altre terreny.

Jo – Sap per què menjo tant? Perquè la meva mare em va dir que sobre tot mengés molt.

Ella – Però vostè és gran! Pot fer el que vulgui. No té perquè fer-li cas a la seva mare.

Jo – Però vostè sap que les mares sempre estimen els seus fills, encara que siguin grans! No ho creu així?

Silenci...

Ella – Pot ser sí... encara que igual no totes (??).

El diàleg queda en una atmosfera galega però sembla que en el terreny afectiu ens hem entès més.

Acabem d’esmorzar i anem a les bicicletes. Fem els darrers ajustos de roba (fa 6º C). Està plovisquejant. A ¼ de 10 sortim cap al camí. Una lleugera baixada ens porta a l’Alto de San Roque i una baixada amb pujada posterior al

Alto do Poio. En Toni, al fons, l'Antoni i l'Ignacio.

Alto do Poio (el punt més alt del camí en terres galegues, 1335 metres). En la baixada comença a ploure més i ens parem en un lloc adient per posar els plàstics en les alforges. Fa fred i el dia no sabem com pot acabar.

La carretera fa lleugera baixada i un pla no gens fàcil. Passem poblets com Fontfría i Biduedo. A partir d’aquí el pendent augmenta i es veu sota la boira en la llunyania el sol del matí.

El pendent es va pronunciant (7 %), no hi ha gens de circulació.

Filloval, Pasantes, Ramil i, finalment, Triacastela, on ja no hi ha boira.

En el primer bar que hi ha a l’esquerre ens parem per fer el segon esmorzar, ara de plat.

Prosseguim el camí, deixant a la dreta la variant del camí que va cap a San Xil i seguim recte cap a Samos. Passem per San Cristobo, Renche i San Martiño, serpentejant amb el camí dels que van caminant.

Monasterio de Samos.

Arribem a Samos que ens saluda amb el seu impressionant monestir. Intentem posar el segell en l’Oficina de Turismo però obren a les 13:00 i encara falta mitja hora.

Passat Samos a la dreta, hi ha la separació que uneix el camí de les bicicletes i el dels caminants. Primer una dura pujada d’asfalt ens rep perquè recordem que Galícia no és plana.

Aquest camí magnífic de paisatge està concorregut de molts pelegrins, tots ells amb una motxilla blava que deuen formar part d’un grup organitzat. Anem seguint la vall del riu Sarria.

Arribem a Calvor i en aquest punt s’uneixen les dues variants (San Xil i Samos). Passem per San Mamede do Camiño on posem un altre segell i ja estem a les portes de Sarria.

Pelegrinant des de Burdeus.

Veig la primera pelegrina que fa el camí amb un ase i el seu gos. Li demano si li puc fer una foto i entaulo conversa. Ve des de Burdeos.

En arribar, a la dreta, hi ha l’Oficina de Información y Turismo, on una noia molt amable ens atén i explica què podem veure i quin és el camí per seguir (hi ha obres al poble).

Riu Sarria al seu pas per Sarria.

Després de passar per un pont alternatiu sobre el riu Sarria i unes dures pujades arribem al centre de la població que també està en festes.

Dinem al carrer, on tenim aparcades les bicicletes. Són les 14:30.

A les 16:00, després d’haver dinat, prosseguim el camí per intentar acabar l’etapa. En aquest moment passa per davant nostre la noia que anava amb el seu ase i el seu gos.

Albergue Monasterio de la Magdalena - Sarria

La sortida és molt dura i a les afores del poble veiem l’Albergue Monasterio de la Magdalena. En aquest punt perdem les fletxes grogues i hem de recular una mica.

Trobem el camí i ràpidament entrem en un paisatge de bosc de faigs, roures, pins, falgueres, arbustos... tot això amb l’aire rural gallec, amb la seva parsimònia, vaques que pasten lliurement, cavalls, gats als carrerons dels caserios, que no s’aparten quan passen els pelegrins...

Corredoiras.

El camí està ple de corredoires, que són veritables túnels de la frondositat dels arbres que l’envolten. Hi ha molta aigua i rierols, que cal travessar a través d’algun pont de fusta o seguint un camí de pedres enllosades.

Camí empedrat.

Pujades, baixades, arrels, pedres... això és una gimcana espectacular i gratuïta!

Fins a Barbadelo i Loiman les pujades són més pronunciades, passant de 450 metres a 650 metres d’altitud. La resta és un espectacular trencacames per corriols on sembla que el temps no hagi passat.

Km. 100.

Passem pel quilòmetre “100”, que indica el compte enrere cap a l’arribada a Santiago a l’altura de l’aldea de Brea. Ara venen caminets asfaltats, una altra vegada de terra, baixades de pedra descarnada i una darrera baixada de ciment on he d’avançar un grup de cavalls que també estan fent el camí.

La baixada desemboca en un pont sobre l’embassament de Belesar, format pel riu Miño i que cobreix l’antic poble de Portomarín.

Arribant a Portomarín.

En aquest pont aprofitem per fer moltes fotos de record. Al final del pont hi ha unes escales per accedir al poble que, evidentment, sortegem encara que sense evitar la pujada. Després de preguntar a un parell de paisans arribem a l’Albergue Ferramenteiro. La noia de l’alberg exclama que per fi hem arribat! Li expliquem quina és la filosofia del camí i, finalment, està d’acord.

Hem fet 73 Kms.