Nájera - Villafranca de Montes de Oca
Començo
el dia recordant la magnífica nit d’ahir a l’alberg. Molts italians,
barcelonins, alguns alemanys... En el vestíbul es celebren un parell
d’aniversaris, es toca la guitarra i d’ukelele, un senyor de 88 anys del poble
(ve cada dia a l’alberg) canta jotes, cantem “El meu avi”, cançons dels Beatles
i alguna coreografia de les noies alemanyes.
A
les 6:45 ens llevem. Pleguem les coses i cap a les 8:00 sortim de l’alberg.
Anem en bicicleta a algun bar obert per poder esmorzar. En el primer que
entrem, entre que hi ha uns quants clients i que el cambrer no se’ surt,
decidim marxar. Aviat trobem un altre en el que només estem nosaltres.
Demanem
l’esmorzar habitual (continental). A les 8:25, després de veure el resum de les
notícies del dia anterior (l’Athletic de Bilbao guanya la Supercopa després
d’empatar 1 – 1 amb el Barça) comencem el camí.
 |
| Sortida de Nájera. |
Arribats
a dalt, després de passar per una pineda, comencem a passar per camps d’oliveres
i vinyes.
Moltes vinyes.
 |
| Camps de vinyes. |
El
camí és ample, la temperatura és bona, veiem molts pelegrins caminant (molts
d’ells de l’alberg Municipal de Nájera).
El
camí en ascens ens condueix a Azofra. En aquest poble, parem una estona i
comprem plàtans i préssecs. Passat el poble hi ha una baixada que ens porta a
una vall, on continuem veiem camps de vinyes i ja es comencen a veure els camps
de blat.
 |
| Camps de blat i caçadors. |
De
lluny es veuen uns caçadors que estan ensinistrant els gossos en els camps de
blat i a la distància i seguint el camí molt pedregós, es veu l’inici del que
serà la pujada a Cirueña.
La
pujada és pedregosa, aspra, poc amigable. En una parada a mitja pujada es pot
veure a l’esquerre una part d’un camp de golf que no té cap sentit “urbanístic”
en el lloc de secà que l’envolta.
Continuem
la pujada i al final hi ha una parada amb avituallament pels pelegrins on només
s’ha de donar la
voluntat. Ha estat una iniciativa de dos nois en atur.
Ens
aturem, bevem dos sucs, ens segellen la credencial i els donem uns euros. Ens
pregunten a on volem arribar (a Atapuerca) i ens diuen que no hi ha cap
problema, només haurem de sortejar el port de la Pedraja. La ruta,
fàcil.
Ens
veuen bé, confien en nosaltres, en les nostres cames. Seguim el camí cap a
Cirueña, que és un poble amb poca història, de nova construcció i sobre tot,
amb camp de golf.
A
partir d’aquí i després de passar el poble, que malgrat no tenir gaire història
té uns carrers molt llargs, cases i cases adossades, algunes d’elles d’estil
alpí (¿?), arribem al final. Fem un parell de revolts en baixada i tornem a
agafar el camí empedrat amb baixades i pujades que ens condueix a Santo Domingo
de la Calzada. Cal
remarcar la baixada final que hi ha des d’un turó on es veu el poble. Aquesta
perillosa baixada és molt pedregosa, amb pedra grossa i solta, amb molt de
desnivell i amb pedra descarnada, enganxada al terreny.
Unes
llargues rectes ens condueixen a les afores de Santo Domingo. Agafem el camí
que travessa tot el poble i que també passa per l’església – catedral on estan
les gallines (“Donde la gallina cantó después de asada”).
Ens
aturem davant d’un bar i ens mengem uns pinxos. Coincidim en aquest punt amb
dos nois de Burgos (un d’ells del poble d’Arlanzón, que està escrit en el
maillot que porta) i que tornen a casa seva.
Ens
expliquen una mica l’etapa que ens queda, que segons ells, és fàcil excepte la
Pedraja.
Aquest
nom ha sortit ja dues vegades i fa mal anímicament a en Florenci, que no va sobrat
de forces.
Abans
de prosseguir el camí, mirem d’ajustar el canvi de la bicicleta. Finalment ,
en el tercer taller ho fem (només calia una mica d’oli) i comprem dues fundes
de gel pel seient. En sortir de Santo Domingo no trobem les fletxes grogues.
Anem deambulant pel poble i unes veïnes ens indiquen el camí correcte. Ens
posem crema solar perquè el dia promet. Passem el pont que segons la llegenda
va ser construït pel Sant i que està sobre el riu Oja.
Li pregunto a en
Florenci com està de forces per si li sembla bé agafar la carretera N-120
fins a Belorado (hi ha uns 21 o 22 quilòmetres) i ens estalviem una mica el
camí de pedra solta. Diu que sí. L’agafem. Al cap d’un quilòmetre posa peu a
terra. L’espero. Passen molts camions. Caminem per la vorera, per un
correaigües, travessem un corriol de cards i sortim a un pont que passa per
sobre de la carretera i ens incorporem al camí.
 |
| Carretera cap a Burgos. A l'esquerre, el camí. |
Una
recta en pujada ens porta a Grañón. Pugem per una rampa i seiem en uns bancs.
Aprofitem per menjar: ametlles, galetes, aigua...
 |
| El Camino en la província de Burgos. |
En
el primer poble de Burgos (Redecilla del Camino) ens aturem per dinar en l’únic
bar, amb una atenció desastrosa i un preu... La propietària està més preocupada
pels seus clients habituals i per les festes del poble. Nosaltres som clients
de segona.
D’aquest poble només cal remarcar la Pila Baptismal que
està en l’església parroquial (just davant del bar).
 |
| Pila Baptismal de Redecilla del Camino. |
Al
cap de pocs quilòmetres, Castildelgado. Fem una petita aturada per millorar els
ànims. El camí va a prop de la carretera, travessant Vilora de Rioja,
Villamayor del Río i una baixada final ens porta a Belorado.
El
poble deu estar en plena “siesta”. Costa trobar un bar obert per prendre un
gelat. Seguim el camí aplicant el pla B. No anirem a Atapuerca i ens quedarem
en la base de la Pedraja, per mirar d’atacar-la l’endemà.
Aturades
per ajustar el seient, que sembla no acabar d’ajustar-se, per beure aigua,
caminem amb la bicicleta, xerrem i anem passant poblets: Tosantos a uns cinc
quilòmetres és el primer, després Villambista, Espinosa i, finalment, a les
19:00 arribem a Villafranca de Montesdeoca.
Afortunadament,
aconseguim dues places a l’Albergue Municipal.
Sopem
en un bar que hi ha a l’altra banda de la carretera un menú pelegrí.
Hem fet aproximadament uns 56 Km .
Camino, molt més que un viatge.
ResponEliminaMarçal molt més que un company,