Diumenge, 23 d'agost de 2015

Diumenge, 23 d'agost de 2015

Astorga - Ponferrada

Em llevo a les 6:30. Esmorzem una mica abans de sortir, amb la intenció de menjar després en el camí. A les 8:00 passem just davant la Catedral i el Palacio Episcopal (que havíem visitat la tarda anterior per les afores). Els primers metres serveixen per acomiadar-nos d’Astorga (capital de la Maragateria), que està dormint la seva nit de Festa Major. Algú que encara no ha acabat el dia anterior ens ho recorda.

Aviat ens incorporem al camí que està asfaltat i en una recta d’un parell de quilòmetres ens fa passar per un poble que no recordo el nom però que acaba en “iglesias”.

Ermita de l'Ecce Homo.

Tot seguit a l’esquerre es troba l’ermita de l’Ecce Homo, on paro per visitar-la, posar el segell i departir amb la senyora que se n’encarrega. Em fa llegir la història del miracle del nen que va caure pel pou i va ser tornat a les mans de la seva mare, indicant-me exactament el lloc on es va produir. Em desitja molta sort i bon viatge. Passo per un pont sobre el riu Jerga. Continuo passant per Castrillo i tot seguit per Murias de Rechivaldo. Aquests pobles són els darrers de la comarca de la Maragateria, doncs es veu al davant els Montes de León, que la separen de la comarca del Bierzo.

Passat Astorga.

Passant per aquest poble la pista és bastant recta i transcorre per una carretera no asfaltada de color vermell i d’ús agrícola. Aquest magnífic “pàramo “ està ple de genista, “brezo” i algunes alzines. El camí travessa una carretera comarcal pràcticament sense trànsit i aviat s’arriba a Santa Catalina de Somoza. A partir d’aquí el paisatge va canviant gradualment i es van imposant els roures.

En el poble de El Ganso parem a esmorzar en un bar. Tota aquesta estona està amenitzada per un senyor que intenta vendre records i toca el banjo amb poc èxit i repertori limitat. Després de la reparadora aturada en la que veiem passar molts pelegrins, tant caminant com en bicicleta, prosseguim el camí i coincidim amb dues noies de Madrid que ens pregunten les característiques de la pujada que es veu al davant. També passo un noi de Madrid que va començar el camí en León el dia anterior, que porta una bicicleta plegable i que havia pernoctat en l’Albergue Municipal d’Astorga (com nosaltres).

Rabanal del Camino.

La primera part de la pujada ens porta a Rabanal del Camino, poble en el qual visito la seva església per fora, compro una mica de fruita i parlo amb la dependenta i una altra senyora del poble que expliquen que està fent un temps molt estrany tractant-se del mes d’agost (4º de mínima i 17º de màxima). Segueixo el camí, ara amb més pendent. Els quilòmetres de la carretera comarcal LE-142 estan perfectament marcats i veig unes antenes de repetidor que semblen indicar el punt més alt. Aquesta és una pujada molt constant d’uns sis quilòmetres, en els quals convé agafar un ritme adient i no d’esfondrar-se perquè es poden fer molt llargs.

Pujant a Foncebadón.

A mida que es va pujant es va apreciant la grandiositat de les vistes, amb uns molins de vent al fons, un cel blau tapat amb núvols blancs i grisos i alguns quasi negres que no es pot saber en què derivaran.

Periòdicament, em trobo amb el noi de la bicicleta plegable, al qual animo i amb el qual departeixo i s’estableix una complicitat. Aquesta és la màgia del camí. Passo un parell de noies que van caminant, arrossegant la bicicleta i entre corba i corba es va veient la senda que segueixen els pelegrins que van a peu.

Després d’uns quilòmetres s’arriba al poble de Foncebadón.

Foncebadón.

Un autèntic poble de muntanya lleonesa amb una altitud superior als 1400 metres. La carretera té en els dos marges els pals que indiquen el nivell de neu que pot haver-hi a l’hivern.

En arribar a Foncebadón es continua recte sense passar pel poble que queda a l’esquerre i el pendent augmenta sensiblement. Revolts i rampes pronunciades ens indiquen que estem a punt d’arribar.

Cruz de Ferro. Punt més alt del camí.

Finalment, arriben a la Cruz de Ferro (queda a la dreta), amb un montícul de pedres escrites, postals, cartes, poemes i altres coses que deixen els pelegrins per demanar protecció en el viatge, per fer una promesa o com a símbol al·legòric de deixar el pes de les coses negatives.

Coincideix en aquest lloc que perdo la bossa de plàstic en la que guardo el telèfon. No estava previst però d’alguna manera mantinc la tradició d’aquest lloc. Ens fem unes quantes fotos de record i li faig unes fotos a un pare cicloturista que porta als seus dos fills bessons de catorze anys. Estem a 1504 metres.

Manjarín.

Una baixada ‘un parell de quilòmetres ens porta a Manjarín, on hi ha un lloc bastant singular, amb un hospitaler dedicat en cos i ànima a aquest ofici (l’ermitany Tomàs). Posem el segell i veiem les distàncies que hi ha des d’aquest punt a molts indrets de tots els continents. A Santiago falten 222 Kms. Ens fem una foto de record amb el noi de Madrid, feta per una pelegrina nòrdica. Uns tres quilòmetres més de pujada ens porten a l’alt on hi ha una antena i que és el lloc més alt del camí francès (1510 metres).

La baixada indica que és perillosa amb forts pendents durant quinze quilòmetres i que cal anar amb precaució. Els primers quilòmetres són suaus (km. Núm 15 de LE-142) però passats els dos o tres primers, el pendent augmenta bruscament i cal anar amb compte, l’asfalt és irregular, les corbes en forma d’U, els pocs cotxes que passen en els dos sentits i que tenen impaciència per avançar-nos...

El Acebo.

Als quatre quilòmetres de baixada es passa pel poble de El Acebo, on ens trobem amb el pare i els dos fills que van ben tapats pel fred que fa en la baixada. El poble ho té tot concentrat en el carrer principal empedrat. Unes noies d’uns deu o dotze anys ens ofereixen alguna beguda que no encerto a escoltar.

La baixada continua i es passa per Riego Ambrós i després de moltes corbes en ferradura amb ponts per salvar la vall s’arriba a Molinaseca. Aquest poble ens rep amb un pont de pedra que desemboca en el carrer principal, ple de tot tipus de botigues: restaurants, albergs, souvernirs, menjars típics...

Pont d'entrada a Molinaseca.

Comença a ploure i decidim menjar. Són les 13:45. Mengem en el bar, al seu interior on a més de menjar i descansar veiem a estones el Gran Premi de Fórmula 1 (Spa Francochamps) on Fernando Alonso acumula una nova decepció (13è).

Després de dinar, quan prosseguim el camí, el temps fa un “amago” de pluja i després d’algun dubte, decidim continuar a Ponferrada. Només són set o vuit quilòmetres. Alguna suau i llarga pujada, una mica de pla i una llarga baixada i pronunciada ens porta a Campo i posteriorment, a Ponferrada.

Albergue Municipal de Ponferrada.

Amb poques indicacions arribem a l’Albergue Municipal, on després d’una mica de cua, perquè el tràmit és lent, ens atent un hospitaler que ens rep amb un got d’una beguda refrescant que no encerto a descobrir el que és però segur que és casolana i està feta amb herbes. Ens expliquen els espais, horaris i normes i ens instal·lem.

A l’entrada de l’alberg hi ha un rètol que indica que ens trobem a 202 Kms de Santiago.

Després d’instal·lar-nos a l’alberg sortim una estona per Ponferrada. És la capital de la comarca del Bierzo, que ja és limítrof amb Galícia. El Bierzo es divideix en dues subcomarques: Bierzo Bajo i Bierzo Alto. El Bajo té una altitud entre 500 i 700 metres i té conreus de fruiters, vinyes... El Bierzo Alto té altituds superiors, arribant a passar dels 2000 metres. Es dedica a boscos i pastura.

Castillo de los Templarios.

De Ponferrada cal destacar el Castillo de los Templarios. Degut al poc temps que tenim i l’elevat cost de l’entrada al castell, decidim entrar els que tenim accés gratuït (l’Ignacio amb el Carnet Joven i jo). La resta del grup (Arsenio, Antoni i Toni) ens esperen fora fent la visita del poble.

La visita al Castillo és realment interessant. Des del punt de vista museístic està molt ben estructurat. Té algun petit problema com són les interferències acústiques dels audiovisuals que a més provoquen distracció en les lectures dels panells. Malgrat tot, cal considerar-la recomanable i portar qualsevol document que pugui reduir el seu cost.

Un dels aspectes més destacables és la Biblioteca, l’apartat Templum Libri (amb “codices “ i llibres antics) i la part relativa als Templaris i la pròpia història del Castillo (reconstruït en el segle XX, les parets del qual havien estat utilitzades per construir el camp de futbol de la Ponferradina).

"Soluciones".

De tornada cap a l’alberg passem per un supermercat que havíem vist a l’anada (Soluciones) per comprar el sopar. El propietari-empleat (d’origen caribeny) ens atén amb una amabilitat extraordinària. Sembla que estigui fent una lectura de les nostres necessitats i aviat troba una “solució” que ell mateix ofereix. Una persona totalment singular i que des d’aquest moment formarà part del nostre “camí”. Ens fa unes pizzes, ens les talla, té cura que la beguda no s’escalfi, ens explica anècdotes de la seva vida i, finalment, s’acaba fent una foto amb nosaltres.

Després de sopar a l’alberg, decidim aixecar-nos al límit de l’horari permès de sortida (7:30) per poder fer temps a que “Soluciones” obri (8:00).

Hem fet 57 Km.